No us penseu que sempre m’han agradat. De petita era de les que arrufava el nas quan li deien que hi havia faves per dinar. Me les menjava, clar que sí, però amb molt de pa, bevent abundant aigua per fer-les baixar pel coll i amb tallades de ceba crua per dissimular-ne el gust, tal com feien es güelos.

Sa güela comprava les faves seques a la botiga del poble quan encara es podien agafar directament del sac amb una pala de metall o de fusta. Quin plaer clavar les mans dins els sacs plens de llegums! Quan veia la bosseta de faves damunt la taula de la cuina ja sabia que el sendemà tocaria fer un esforç. Per sort, després d’unes quantes cullerades i un parell de trons de coll, es güelo em redimia d’aquell patiment amb un: -mesquina, que no veis que no li agraden? Donau-li una truiteta o un bocí de pa amb formatge. Sempre vaig ser la protegida de l’avi: des del dia que vaig néixer fins al dia que va marxar —que va ser massa prompte—.